Qui som

Durant l'Edat Mitjana la vida dels pobladors cristians era molt difícil. La majoria de les persones vivien molt pobrament, i ben sovint es produïen fams i pestes que acabaven amb la població. La vida era en eixa època predominantment rural, sent l'activitat més important l'agricultura. Quasi no hi havia ciutats a l'Espanya cristiana i estes eren generalment molt xicotetes (de 3.000 a 5.000 habitants), ja que les antigues van quedar quasi deshabitades. La indústria, el comerç, i els diners quasi va desaparéixer al principi de l'Edat Mitjana, per a ressorgir a poc a poc en els seus últims segles.
Al contrari, la vida en la part musulmana de la Península, a Al Andalus, era totalment distinta. A la zona musulmana hi havia grans ciutats de 15.000 a 25.000 habitants (i algunes encara més grans), com ara Còrdova, Almeria, Màlaga i Sevilla, entre altres. Estes ciutats tenien un pla irregular, amb carrers i carrerons estrets, tortuosos i ombrius, sense eixida molts d'ells.
I és que la major part de la poblacions de les terres de l'Islam vivia en grans ciutats. Bagdad, la capital de l'imperi, tenia més d'un milió d'habitants. Li seguien en importància Còrdova, amb més 250.000 habitants, que va arribar a ser la major ciutat d'Europa en la seua època, i Damasc, amb 300.000.
En les ciutats musulmanes es van desenrotllar les ciències i les arts.
 
Un laberint de carrers i ravals
El centre de la ciutat era la medina, que estava rodejada de muralles. Dins de la medina es trobava el soc (mercat-zoco en castellà), en el que els comerciants venien aliments, teles, espècies, perfums, tapissos, etc.
La medina estava travessada per un carrer principal de què partien altres carrers més estrets que donaven accés a les vivendes  Particulars o que s'endinsaven en els ravals, barri que se situaven fora de la muralla. Còrdova, per exemple, en total arribe a tindre fins a 21 ravals cada un amb la seua pròpia mesquita, el seu soc i les seues cases de bany.
El califa, o el governador de la ciutat, vivia en l'Alcàsser. Este era un palau fortificat que se situava en la part més elevada de la ciutat. En totes les ciutats hi havia una o unes quantes mesquites, que eren centres d'oració i ensenyança. En elles els xiquets aprenien a comptar i escriure i llegien l'Alcorà, el llibre sagrat dels musulmans.
La major part de la població de les ciutats estava formada per artesans, que elaboraven objectes de cuiro, marfil o fusta, teixits, espases, orfebreria i terrisseria, famosos al món sencer. Els mercaders comerciaven en terres llunyanes, i per a ells organitzaven caravanes i viatges marítims.

​

Els mercaders

Són les persones que tracten o comercien amb gèneres vendibles, o siga, mercaderies. Se'ls aplica diferents qualificatius en funció de la mercaderia amb què treballa: mercader de ferro, mercader de teles, etc. És un terme pràcticament en desús que ha sigut substituït per comerciant o distribuïdor.
Antigament, segons la legislació marítim-mercantil espanyola es denominava mercader a l'amo de les mercaderies que s'embarcaven, el carregador de gèneres propis o aliens, el noliejador d'un barco sencer o a quintarades, el factor o el sobrecàrrec i a l'encomendero quan seguia el viatge en la nau conductora dels efectes confiats al seu atenció.
Hi havia diversos tipus de mercaders
Mercader de caixó. El que comprava els gèneres crus, els treballa i els despatxa o ven.
Mercader de carrer. El que treia a ella la seua botiga tots el dies.
Mercader a l'engròs. El que comerciava en gèneres a l'engròs (hui denominat majorista).